Què fas veient aquest espai en lloc de visitar la Webfelina?

El nostre últim curt de 2008:

 

 

Ja hem acabat la tercera entrega del Notícies Now dels clics (és un combat de valetudo):

 

 

 

Ací teniu la segona part del nostre vídeo guanyador de l’Adéu PP:

 

I ací el tràiler:

Mostra dels flaixos de la webfelina. Visita la www.webfelina.org

 

Ací teniu l'anunci que he fet:

 

Hey nosotros somos…

Com que ens ha vingut prou de gent a la web (molts de Sudamèrica) buscant lo de Hey nosotros somos Andy y John, i d’altra banda és un hoax molt popular i graciós, puix he decidit materialitzar en un vídeo (el primer íntegrament de la meua creació) la idea que duia en el cap des de feia mesos de fer una espècie de fals tràiler sobre aquest famós hoax.

Està fet a base de text en pla Star Wars i amb música de fons d’Il Corsaro Nero (Tortuga, d’Oliver Onions), l’he triada perquè no destorbe a la lectura.

Al final del vídeo he posat un publi-reportatge de logos de la webfelina (de més antics a més nous) creats per Felino.

El curt dura 2 minuts i 42 segons. Espere els vostres comentaris i ja em direu si vos agrada o no. L'he titulat Andy i Lucas.

Recentment no he pujat només algunes fotos noves al meu space, sinó també alguns vídeos al youtube, com ara el célebre de Bernardo a La hora Wiki, i dos que he editat d’Anna Moret (que recentment la veiérem en Cartas de Sorolla) en un parell de sèries de la tele. Així està el d’Anna Moret en Hospital Central (cap.4×02 - En el calor de urgencias; del 17 de setembre de 2002) i el de l’extinta sèrie policíaca d’Antena 3 Lobos; és Anna Moret al capítol 5º de Lobos (La vuelta a casa; emés el 3 de febrer de 2005).

I per acabar vos deixe que gaudiu amb els 30 segons de Júlia Cerdán donant-li la rèplica a Ana Obregón en Ellas y el sexo débil. A l’hora d’editar-lo me’l sentí mil voltes i acabí fart d’ell, si al final em sabia ja el diàleg… (quin calfred!)

 

La Webfelina i aquest space estan de dol pel decés als 67 anys al seu domicili de Godella (fulminat per un atac al cor; una mort totalment inesperada i profundament injusta) del nostre estimat professor de Dibuix de l’IBAJ Cavanilles Antonio Alegre Cremades (1939-2006). Fou un personatge entranyable, curiós i molt sensillo. Tots recordem un munt d’anècdotes de les seues classes així com del viatge a Roma on ens acompanyà (la seua obra està exposada al Museu del Vaticà); qui no recorda el seu famós “Des del punto de vista…del peligro”. Jo recorde que inclús un cop aní a una exposició seua de gravats. La mort li sobrevingué diumenge i ahir de matí fou soterrat. Una molt trista notícia per tots nosaltres. RIP.

Aqueix mot hui en dia tan usual té un significat unívoc per al conjunt de mortals, però per a un grup d’irreductibles com som els alumnes de la línea (1º A) que cursàrem l’últim primer de BUP de l’IBAJ Cavanilles (allà pel curs 1994/1995), semblant paraula adquireix una accepció inusitada i distinta a banda de la ja coneguda per tothom. El mot “Xenofòbia” ens evoca a nosaltres una estranya assignatura impartida només aquell curs i només a la nostra classe per uns encara més estranys i heterogenis “professors”. Certament que l’assignatura no es denominava oficialment Xenofòbia, perquè no ens ensenyaven Xenofòbia sinó el contrari, és a dir a previndre-la; però nosaltres l’anomenàvem així i actualment no sabria dir quin era el nom real si és que en tenia, ja que de fet tampoc no era pas una assignatura. M’explique.

Nosaltres llavors ens la preníem un poc a “catxondeo” i no enteníem perquè la donàvem, però com érem uns crios no ens oposàvem massa ni féiem gaires preguntes. És ara quan l’evoque quan em genera més preguntes que no pas respostes. Bàsicament i parlant clar, què dimonis era allò? Qui eren aquells tipos (que no eren professors) i que feien amb nosaltres? i sobretot, per què nosaltres? a cas fórem uns conillets d’índies per a una activitat experimental o una prova pilot d’una novedosa assignatura que mai aplegà a quallar? Com veieu són moltes preguntes que no poden obtindre resposta, i si poguera viatjar arrere en el temps m’encantaria preguntar-los-ho. Per descomptat que si algú de vosaltres, lectors, té resposta per algun dels interrogants, estaríem tots molt complaguts que ens fes partícips de sos coneixements. Per la meua part tractaré d’aportar certa llum amb els meus escasos records i deduccions sobre “allò”.

Primerament hem de comentar que eren diversos els integrants de la panda que ens impartia rotatòriament i en grup aquella espècie d’assignatura extracurricular. Això vol dir que hi havia alguns fixes i altres que només venien en ocasions. Així tots recordem al célebre Llorenç, a una enana major i al xic “apuesto i galante” que ens ensenyà l’única cosa que aprenguérem aquell curs: “xtanos”, ço és l’abreviatura de la paraula “cristianos”. Coneixement que posteriorment ens ha estat utilíssim, jo calcule que el dec haver usat al voltant d’unes 0 voltes, aproximadament. Aquesta és una de les anècdotes al voltant del tema que mai falla en tot sopar de classe amb presència de Josep, quasi tan repetida com la no menys célebre “merendola” (“Bon dia!….ayer por la tarde hubo aquí una merendola.” Cap d’estudis Rafa dixit). Per als qui no la coneguen, consistia en el fet que es feien dos grups: el més nombrós (jo n’era un) compartia pa i aigua i una minoria gaudia d’una bona “merendola com Déu mana”, i no la podien compartir (“David no les des comida!!” amb veu de pito dirigint-se a “Pichote”). Semblant escena representava el primer (Miquel fou afortunat) i el tercer món. El que passa és que al tercer món no menjàrem res, car es dedicaren a llançar-se el mejar (pa mullat,….). Imagineu-vos l’espectacle.

Jo no recorde gaires més activitats (em falla la memòria) ni tan sols recorde l’anècdota que també repetiu de la cara de “pasmo” que se’ls quedà en sentir el cognom d’Iris Manuel Matamoros Quero. Sí que recorde una altra i és que ja ben avançat el curs ens havia posat la de valencià, Isabel (la dona-llop), la versió de Casablanca en valencià d’Ovidi Montllor, i allí començà anar-se’n la gent fins que ens quedàrem pràcticament a soles Josep i jo que la volíem veure sencera. Quan ja s’acabà o n’estava a punt, tornaren Barti (Jaume Bartual) i altres i es dedicaren a amuntegar cadires en la porta com si fóra una barricada per tal d’impedir l’accès als de Xenofòbia que havien de vindre a continuació. No recorde com acabà. Només sé que els de Xenofòbia finalment entraren i parlaren amb nosaltres, però ja no sé si aplegàrem a fer classe perquè érem quatre; no ho recorde però segur que Tatiana Maria Giner Ponce estava.

La classe la feiem al principi els dimarts de vesprada (crec que només era un dia a la setmana), però en acabar el primer trimestre, a la professora d’Ética i Música (Mercedes Llàcer o Mercediues) se li obriren els ulls i aconseguí (no m’explique com; realment és una jugada molt fosca) deixar de donar-nos classe d’Ética i que els de Xenofòbia ompliren aqueix buit, amb la qual cosa esdevingué assignatura avaluable a través d’Ética, si bé les notes obtingudes al primer trimestre en un test (en el meu i altres casos un excel·lent) es prorrogaren a l’altre trimestre, però al tercer ja s’optà per un aprovat general. Quan ocupà el lloc d’Ética ho féu també en el seu horari matutí.

Ja per finalitzar, tractarem d’aclarir què fou allò amb especulacions. Al meu parer aquells individus sembla ser que devien ser graduats socials o de treball social o d’alguna carrera d’eixes, és a dir que no eren professors. No sé si formaven part d’alguna campanya municipal o bé universitària amb la col·laboració, pot ser, d’alguna ONG. Realment és un misteri que mai explicaren bé i que no sé fins a quin punt hauríem comprés llavors. Fou una experiència pilot que jo no he tornat a saber que s’haja realitzat enlloc (algú coneix algun altre cas?); vertaderament hauríem de preguntar-nos si hem sigut uns privilegiats (o bé simplement uns pringats). La meua valoració personal és que allò no ens ensenyà res, però tampoc ens perjudicà, de manera que és una experiència que altres estudiants no han tingut mai, i això ens fa si més no especials. Espere les vostres opinions al respecte tot seguit.

Cronista Soler.

Data de creació: 16/05/2004 a les 13:41

En aquest article vull parar esment, des del meu ateisme però tractant de ser comprensiu, davant el clar i evident antagonisme entre l’antic i el nou testament. Primer de res he de fer un incís i aclarir que mai no he llegit la Bíblia, llevat d’alguns passatges solts, però del que he llegit i del que he oït a través de la televisió, el cine i el que m’han contat posseïsc el mateix bagatge que qualsevol altre occidental nascut en aquesta cultura cristiana; per tant encara que no vulgues acabes sabent i coneixent històries del nou i de l’antic testament, ja que això forma part de la nostra cultura judeo-cristiana. Aclarit aqueix punt passem a l’anàlisi bíblica.

Per què diem que són dos textos contraposats o antagònics? Resulta molt senzill d’entendre. L’antic testament no és més que un cúmul d’històries fantasioses que tractaven d’explicar el món de fa tres mil anys, però òbviament aqueix cúmul de disbarats ha quedat clarament superat amb el pas dels segles i l’avenç de la ciència, la qual ha pogut explicar el que la mitologia havia tractat d’explicar màgicament. Per tant, quin paper tenen hui les antigues escriptures? Tenen una credibilitat bastant escassa i la pròpia Església Catòlica ja fa anys que les ha arraconades i ha donat una clara preeminència a les noves escriptures (de fet és el que es llig a Taizé i a les misses), les quals tenen una vigència més immutable al llarg del temps. Són els protestants, sobretot els més fonamentalistes els qui encara segueixen (inclús al peu de la lletra, cosa que en el catolicisme està àmpliament superat i ja només s’interpreten com metàfores i al·legories) preferentment l’Antic Testament (AT), cosa que resulta aberrant. Qualsevol ment oberta (no fonamentalista) que llija l’AT s’adonarà de seguida que això no hi ha qui s’ho crega (si més no al peu de la lletra) i que són una sèrie d’històries entretingudes si de cas, però totalment inversemblants. Explicacions que podien servir en el seu moment, però que actualment són molt més que obsoletes. Tanmateix, el més greu no és la seua obsolescència, sinó la seua radical oposició a la filosofia del Nou Testament (NT); i és que el problema és aqueix, que les dues parts de la Bíblia es donen de “bruces” entre si. Són radicalment incompatibles entre si perquè prediquen just el contrari. Veiem-ho.

El Déu que ens mostra l’AT és un Déu venjatiu, iracund, temut, cruel, violent, que no perdona, que castiga severament. En canvi, el Déu del NT és un Déu que perdona, compassiu, amorós (Déu és amor) i estimat, que se sacrifica, que si li peguen fica l’altra galta. En definitiva, la filosofia del NT és una filosofia molt pacifista i gandhiana (de resistència pacífica i de la no-violència), en definitiva és una filosofia molt actual i que mai no passa de moda (sempre serà vàlida), perquè sempre és necessària; una filosofia que fa dos mil anys era revolucionària i que hui en dia encara ens crida l’atenció per inusual, de fet fins el s.XX a penes l’ha seguida l’Església (durant la llarga Edat Mitjana predominava la visió de Déu de l’AT). Comparem ambdues visions amb fets, vejam com es comporta Déu en un text i en l’altre (perquè sembla talment com si no fóra el mateix ésser).

A l’AT veiem com Déu posa a prova Adam i Eva prohibint-los que menjaren d’un pomer, i els castiga per desobeir-lo. El sorprenent és que sent com és un ésser clarivident que ho veu tot i tot ho sap (també sap el que ocorrerà en el futur?) com és que no sabia que l’anaven a desobeir? Justament quan tothom sap que prohibir una cosa incita justament a fer el contrari. Per tant, o bé no predigué llur comportament (cosa absurda per l’adés explicat, ja que el converteix en un ingenu) o pitjor encara (que és el més raonable atesos els seus poders) sabia que l’anaven a desobeir i els parà una trampa que comportava un càstig terrible, la qual cosa el converteix en un ésser sàdic i summament cruel. A banda el càstig imposat és injust (no se circumscriu a patrons de Justícia, quan el que es predica de Déu és que és un ésser radicalment just i equànime en les seues decisions), a causa de ser totalment desproporcionat (no s’ajustaria ni a la fonamental llei del Talió, aquella que predicava el principi de proporcionalitat en l’aplicació del Dret Penal) a la falta comesa; recordem que se’ls castiga a ells i a tots llurs descendents a una vida de suor i llàgrimes, de durs treballs, sofriments i malalties. És un càstig terrible que s’encomana a tota la humanitat. Això ens diu a més, que no és un Déu compassiu, ni un Déu que perdona (no els perdona mai la falta comesa), ans al contrari, la lectura d’eixa història ens mostra un Déu venjatiu, sever, despòtic, rancuniós, ressentit i que no perdona mai. Aqueix no és ni mai podrà ser en absolut el Déu cristià, si de cas pot ser el dels jueus, però no cassa gens amb l’ensenyament de Jesús. Ja sabem tots que això del paradís no existí mai, però el que estic analitzant no és la historieta en si, sinó els valors que transmet.

Vejam altres exemples. En el cas de l’anihilació de Sodoma i Gomorra i del Diluvi universal, Déu es mostra implacablement inclement, totalment incapaç de perdonar els pecadors i de ser compassiu amb ells, no els dóna pas una segona oportunitat com hauria fet Jesús (els hauria donat l’oportunitat de redimir-se), pel contrari esdevé cruel i venjatiu, talment es mostra com un genocida que destrueix pobles i ciutats amb tots els seus éssers vius a dins; d’idèntica manera actua amb els egipcis (amb les set plagues i l’ofegament al mar Roig) i la resta de pobles enemics del seu poble favorit, perquè això és el més fort, resulta que Déu té un poble elegit sobre tots els de la Terra, o siga que res de la igualtat entre els pobles i races, Déu té un poble preferit que és blanc i semita, i no dubta en ajudar-lo sempre que calga contra els seus enemics; ara que també els gasta “putades” (que si esclavitud amb egipcis i perses, que si guerres fraticides, diàspora, holocaust, i mil persecucions).

També hem de dir que no dubta en exigir sacrificis humans (com el cas d’Isaac, encara que el deture en l’últim moment) i de castigar a tothom qui el desobeïsca o dubte d’ell (al mateix Moisés el castiga amb morir-se abans de poder veure la Terra promesa). I podríem continuar amb mil barrabassades més, però llavors no acabaríem. Passem ara al NT.

Al NT trobem un comportament de Déu totalment oposat. D’entrada hem de comentar que l’estil narratiu és molt més realista i resulta més versemblant en el seu conjunt, no hi ha tantes intervencions divines ni històries fabuloses; en definitiva, menys fantasia. Com anava dient, el comportament de Déu en aquest cas ens mostra un ésser ple d’amor, pacífic, que perdona i dóna segones oportunitats, etc… . És un Déu que si li peguen fica l’altra galta, que té una vocació universal i no només cap a un determinat poble, i el més important, que no castiga, sinó que se sacrifica ell mateix per redimir els pecats de la humanitat sencera; és a dir, que a diferència de l’anterior no tan sols no extermina tots els pecadors, sinó que se sacrifica per ells (per tothom) per salvar-los, la qual cosa demostra un acte de generositat inigualable que hauria resultat del tot impensable en Jahvé.

Amb tot això el que he volgut deixar clar és que el comportament d’un i altre Déu (que se suposa que és el mateix ésser, tres en un) resulta antagònic i això no té el més mínim trellat ni pot tindre cap explicació lògica. Cabrien només tres explicacions possibles:

a) Que Déu té doble personalitat i en conseqüència patix un cas d’esquizofrènia aguda. Aquesta explicació no tindria sentit en un ésser totpoderós i perfecte, però és el que sembla a primera vista. Per la mateixa línea argumental de la bogeria podria al·legar que ha patit una alienació mental transitòria de diversos mil·lennis; argument que cau pel seu propi pes.

b) Que Déu ha sofert una evolució interior, en altres paraules, que ha madurat. Això implicaria que abans era un immadur i un ésser un tant irracional que es duia arrossegar per certes passions. Tot això és igualment absurd, ja que Déu és un ésser perfecte i sobretot immutable, per tant no pot evolucionar, no pot dir fins ara m’he equivocat i he actuat malament, rectificaré i actuaré millor. No, Déu per la seua pròpia naturalesa no s’equivoca mai, ja que com hem dit és perfecte; si Déu s’equivocara, llavors no seria Déu.

c) Que Déu no existeix i en conseqüència tot això és una “patranya” de la qual no té més sentit parlar-ne. Eixa és al meu parer l’explicació més raonable i per la qual em decante. No obstant, en una concessió als creients, he d’admetre que també cabria una altra possibilitat en aquesta línea, i és restringir la inexistència de Déu només al contrasentit de l’AT, de manera que només aqueix text seria fals i cabria la possibilitat de salvar el NT; eixa seria una opció coherent i defendible, de fet l’única possible per als cristians. Resumint, l’única opció que els queda als cristians és admetre que l’AT és una “patranya” i salvar així el NT, perquè la coexistència pacífica entre ambdós és del tot incompatible, ja que estan en contínua i insalvable contradicció permanent.

Aplegats a aquest punt cal plantejar-se si no hi ha res aprofitable de l’AT, puix sí, alguna cosa solta com els 10 manaments, que han romàs vius i encara vigents al llarg dels segles (amb algunes alteracions), i algun altre ensenyament d’utilitat, però en general no ens poden ser d’utilitat. L’AT és el text del judaisme, una religió que com ja hem dit creu en un poble elegit (per a bé i per a mal), però això cassa difícilment amb el cristianisme, el qual és una religió amb vocació d’universalitat i que no fa distincions entre races i pobles, perquè creu en la igualtat humana. I eixa és una gran diferència entre el judaisme i les altres dues grans religions monoteïstes, perquè des del moment en què hom creu que forma part d’un poble elegit per Déu, ja no pot veure com un germà als altres pobles, perquè ells no són iguals als altres, sinó que formen part del poble elegit, al qual Déu els donà un terra promesa per a ells i no per als cananeus, filisteus ni palestins (actualment). Eixa mentalitat és amb la que actuen hui en dia els ortodoxos jueus.

A grans trets he tractat tots els punts als quals em volia referir en aquesta breu dissertació, espere que haja estat profitosa per a algú. A mi almenys, m’ha servit per plasmar per escrit pensaments que feia anys que em voltaven pel cap. Espere no haver-vos avorrit.

Andreu, el teòleg.

Data de creació: 11/03/2004 a les 14:13

Dios Bendiga cada Rincón de esta Casa - per Felino el 11/03/2004 a les 21:33

El nou article que has escrit, Andreu, m’ha resultat molt interessant. La veritat és que com persona instruida en la religió catòlica mai he tingut gaire interés en les Santes Escriptures ni els seus derivats (Charlton Heston en sandàlies i demés) i el contingut del teu article és més o menys el que sempre m’havia passat pel cap (ja quan era menut i anava a catequesi, notava com que tot olorava un poc a chamusquina) però mai haguera sigut capaç de plasmar de manera tan coherent i argumentada. Segurament que qualsevol retoret podria rebatir els arguments que nombres, ja els prepararan bé per això. No obstant enhorabona per l’article, i a vore si s’animen més gats a escriure (que de moment pareix això una web de crítica-teològica-cristiana per a futurs integrants de sectes).

MEOW

 

La primera volta que oí parlar de la confirmació fou en Irlanda (com no; país catoliquíssim) en juliol del 1998 (també fou la primera volta que viu en viu un Tour de França, però en Cork). Fou a propòsit de la lectura d’una història que havíem de llegir anomenada The confirmation suit. Fou llavors que m’assabentí de l’existència de dit sacrament, ja que jo coneixia el bateig i la comunió perquè la gent ho sol celebrar, però no pas la confirmació. El divendres 31 de maig de 2002 assistí en Godella a l’única confirmació que he presenciat, la de la meua cosina germana i la resta de companys de sa classe.

La confirmació és un sacrament regulat als cànons 879 a 896 del Codi de Dret Canònic de 1983 (CIC), a través del qual els batejats que ho desitgen (ha de ser voluntari) s’integren més perfectament en l’Església Catòlica. El fonament de dit sacrament no és altre que confirmar que desitges romandre unit a l’Església Catòlica, que hi vols pertànyer; ja que per regla general els batejats manquen d’enteniment en ser batejats i no poden decidir si volen ser o no catòlics. És per això que s’exigeix una edat suficient per ser confirmat, que el cànon 891 CIC estableix que ha de ser “en torn de l’edat de la discreció”. Al meu parer la confirmació no s’hauria de produir abans de la majoria d’edat (com és ara tan freqüent), ja que és una passa important que cal analitzar amb deteniment i tenint les idees ben clares. No té sentit que hom vaja forçat (per la família…) a la confirmació, ja que si hom no la desitja, si hom té la voluntat viciada (per qualsevol dels vicis del consentiment), llavors no haurà prestat el seu consentiment lliurement i en conseqüència l’acte de confirmació no podrà rebre una altra qualificació que la d’acte nul ipso iure. Per tant és absurd realitzar una confirmació nul·la, amb el ben entés que en aquest món de les aparences, si ningú no demostra la nul·litat (ni està interessat en fer-ho) de l’acte, bé pot servir pel que sembla que és l’únic objectiu dels confirmats, complir amb el cànon 1065 CIC i poder casar-se sense complicacions i amb plena validesa formal. A mi tot plegat, em sembla una perversió del sistema.

Data de creació: 09/03/2004 a les 22:33

 

Aquest cap de setmana he vist la trilogia de Poltergeist, van decaient per entregues. La dirigida per Spielberg (Tobe Hooper féu algo?) és sens dubte la millor i m’ha agradat molt més del que m’esperava (genial banda sonora, no em canse de sentir-la). Mai havia volgut veure-les perquè pensava que serien de molta por, però realment no en fan molta (la tercera un poc més, si de cas). El que resulta dramàtic és llegir la sèrie de desgràcies succeïdes al llarg de la trilogia, és una producció gafada com mai no he vist, se’ls anaven morint els protagonistes i havien de canviar els plans.

 

Mimi (Míriam Constantí Labella), la concursant freak de GH 8, es presenta (el vídeo és hipnòtic i chanante, no puc parar de veure’l): [Link al vídeo]

Què vos ha semblat? Es possible ser més freak? Sí, és clar, però aquesta té moltes paperetes per guanyar. A mi no m’ha sorprés gens que puga ser llicenciada en Dret, i segur que trauria molt bones notes; no sé de què s’estranyen els qui posen els comentaris. No sabia exactament el que significava otaku, però sembla que no és més que altra forma despectiva de dir freak.

I arran de tot açò m’he preguntat si jo realment sóc o no un freak o friki. Realment ho sóc? Què és hui en dia ser un friki? Ser friki ho podríem resumir en tindre uns gustos o aficions minoritàries i un tant estrambòtiques, no? Eixe seria el comú denominador.

Val, duc ulleres, tinc 25 añazos i no he tingut mai novia, però a part d’això no complisc cap altre dels tòpics: no m’agrada el manga ni els còmics en general, ni tinc una especial predilecció pel cine oriental, em cauen bé els japos, però no tinc cap fixació amb ells, no sóc un trekie (no tinc cap querència per la sèrie) ni un superfans de Star Wars o El senyor de los Anillos (mai m’he llegit cap llibre al respecte). Les he vistes les dues sagues, però com la majoria de la joventut; bueno m’he tragat sencer (que ja t’he mèrit) l’especial nadalenc de Star Wars, això sí que em dóna una certa categoria superior (lol). Tampoc he jugat en ma vida a un joc de rol ni molt menys he anat a cap tipus de convenció de freakies (i ni de conya em disfressaria pel carrer). No m’agraden els videojocs ni sóc cap entés informàtic (no passe de manejar-me a nivell d’usuari). I les meues aficions col·leccionistes són de lo més normals i comunes: segells, monedes i minerals (pedres, fòssils, sorra…).

A nivell musical m’agrada tot tipus de música en general: comercial, més clàssica…. I similar podríem dir dels gustos cinèfils que són prou comercials i normals en general; no tinc cap predilecció per gèneres frikis per antonomasia com el gore, etc… El cine més friki que m’agrada és el que també li agrada a la majoria de la joventut: Santiago Segura, Tim Burton, Peter Jackson, Bud&Terence (hui en dia han perdut audiència, però en el passat eren de lo més comercials), LHC, etc…

Per tant què em faria “raro” als ulls de la majoria? Que m’agrada o sé més de cine que la majoria de la joventut? Llavors hauríem d’equiparar cinèfil amb friki? No té molt de sentit. La meua afició per la política i la història? Que siga monàrquic? La majoria d’espanyols ho són (si més no juancarlistes). Llavors què?

Jo també pensava que era freak i per això n’importà fer-me la foto de l’orgull friki, però analitzant-lo bé no ho veig gens clar. Felino tindria més topics (informàtic, amant dels còmics i del cine oriental, gore…) i tampoc veig que siga més freak que jo. No és que m’importe ser-ho o no, però veig que s’abusa molt del terme i que està quedant prou diluït i desdibuixat. Què opineu vosaltres al respecte?

 

 

Molta gent em pregunta per què sóc abstemi i jo sempre responc que perquè no m’agrada beure alcohol i és cert realment, de vegades ho he provat i mai no m’agrada, sempre note una desagradable cremor en la gola, signe inequívoc de la presència de l’alcohol. Eixa crec que és una raó de pes que pot frenar als típics que et diuen que “com saps que no t’agrada si mai no l’has provat?”, pregunta estúpida on les hi haja que es respon fàcilment amb un clàssic “i com sé que no m’agrada tirar-me daltabaix d’un pont si mai no ho he provat?” No cal provar les coses per saber que no ens convenen (ex: no haig de disparar-me a un peu per saber que em farà mal). No he fumat mai i sé què és roín i que no em convé ja que és mortal de necessitat.

Un altre argument podria ser que la meua religió em prohibeix ingerir qualsevol tipus de droga, que seria cert si jo tinguera algun tipus de religió però no en tinc. Tanmateix he fet un pacte intern amb mi mateix de no prendre cap tipus de droga pel meu propi bé i per convicció, i n’estic molt pagat de ser capaç de resistir-m’hi. Podríem dir que ha aplegat a ser un tret de la meua personalitat.

Així no fume (cap tipus de droga), no bec alcohol ni café (té un sabor horrible) ni coca-cola (begudes amb cafeïna) i no m’agraden massa les infussions (gairebé no en prenc mai, malgrat que sé que no són drogues, encara que el te té teïna), i de fanta només en bec de taronja (en contades ocasions) i tampoc és que m’agrade massa, preferisc els sucs de fruites: de bresquilla, de poma (el clàssic Apfelsaft), de tomaca, etc….

Amb aquest pensament comprendreu que no estiga pas per la liberalització de les drogues, ans al contrari, em sembla incongruent (la congruència del sistema es mereix que el tabac estiga prohibit) i deplorable que el tabac siga legal (suposa una terrrible sagnia econòmica i de vides humanes, amén d’empitjorar la qualitat de vida del fumador i dels qui l’envolten), i tampoc em semblen bé les begudes alcohòliques d’alta graduació; ara bé tampoc anem a fer una llei seca. Vos podeu imaginar que mai de la vida votaria el Partit del Cannabis.

Woodrow Wilson.

Data de creació: 17/03/2004 a les 22:11

Ja estan disponibles per a descarregar en la webfelina els subtítols de Fear and Desire (Stanley Kubrick, 1953). No apleguen a ser uns veritables subtítols, però és el millor que podeu trobar en tota la xarxa.

Els subtítols estos no vos vaig a enganyar, són una merda, ni són subtítols ni són res. Si ja ho sé, de sobres que ho sé, però és que malgrat la meua intensa i infructuosa recerca (per Google, emule, webs i fòrums especialitzats) l’únic que he trobat són els “quotes” en anglés de la imdb (que traduí com puguí i afegí al final del text) i un text en italià amb bona part dels diàlegs (falta una bona part també). Traduí ambdues coses com bonament puguí et voilà, ahí està el text resultant: un faeonón per a mi i una merda de resultat, però resulta que eixe cutrerio que he llegat a la humanitat és el millor que n’hi ha en la xarxa. Lamentable, però cert. A veure si algun dia algú s’anima a fer algo millor (encara que dubte que me la torne a tragar mai, la qualitat de la cinta és pèssima).

Com viu jo la peli de Fear and Desire? Puix a pèl, en anglés directament pillant el que podia. I després em torní a rellegir els meus subtítols un cop vista i fiu algunes correccions per tal de millorar-los per a la posteritat. Estiguí esperant mesos a veure si apareixien subtítols reals en algun idioma, però no existeixen, així que la viu sense res.

Fear and Desire (1953) és l’última pel·lícula que em restava per veure de la filmografia de Stanley Kubrick. Només es pot veure a través de l’emule, ja que el director destruí totes les cintes existents i prohibí la seua projeccció. Les versions existents en l’emule són d’una baixa qualitat, però si la voleu veure és l’única opció ja que mai vos la passaran per la tele ni al cine ni tan sols per la Filmoteca.

Diumenge de vesprada estiguí visitant el Museu de les Ciències de València amb el meu avi fins que el tancaren a les vuit. Resulta que el meu avi tenia quatre entrades gratuïtes de Caixa Catalunya (només en gastàrem 2) per visitar l’exposició Atrapats al gel (una exposició amb fotografies i filmacions de l’expedició que s’acabava ahir), però no ho sabíem i ens pensàvem que teníem entrades per veure una projecció a l’Hemisfèric. Jo en veure les entrades ja m’ho vaig imaginar que no era el que ens pensàvem, així que en aplegar a la taquilla subterrànea de l’Hemisfèric (almenys ja he vist una part d’ell) ens aclariren que les entrades que teníem eren per al Museu i el que projectaven a l’Hemisfèric era una peli anomenada l’Aventura de Shackleton, que versava sobre la mateixa legendària expedició antàrtica. Jo quasi que m’alegrí del canvi, ja que el Museu em feia més il·lusió.

Per a que vos feu una idea de què va la cosa, ací teniu el famós anunci per reclutar els hòmens de l’expedició a l’Antàrtida publicat el 1913 per Shackleton a The Times per al viatge de l’Endurance:

“Es busquen homes per a viatge perillós. Salaris baixos. Molt fred. Mesos de foscor total. Perill constant. No es garanteix el retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

Sona interessant, oi? Jo ja coneixia la història de l’Endurance, ja que l’havia llegida unes setmanes ençà al Magazine. Però per si no la conegueu ací teniu un resum:

Atrapats al gel

Ernest Shackleton és el gran heroi de l’exploració antàrtica. El seu nom va lligat al de l’Endurance, un vaixell atrapat i destrossat el gener del 1915 per la banquisa de gel a la mar de Weddell. Enmig de la tragèdia, es forjarà un lideratge carismàtic, el de Shackleton, que salva la tripulació de vint-i-vuit homes del gel a la deriva, guiant-los fins a l’illa d’Elephant, el seu refugi durant mesos enmig de l’oceà austral. No hi cap esperança de ser rescatats per un món trasbalsat per la Primera Guerra Mundial. El 24 d’abril del 1916, Shackleton i cinc homes més s’embarquen en el mític James Caid, una balenera de 6,7 m d’eslora, en cerca de la civilització. Naveguen més de 800 milles nàutiques per aigües remotes, fins a l’illa de San Pedro (Geòrgia del Sud).

El 20 de maig, després d’una penosa jornada caminant per glaceres i muntanyes, Shackleton sent la sirena de l’estació balenera d’Stromness. Un cop al món civilitzat, Shackleton té una única obsessió: rescatar els homes de l’illa d’Elephant. Després de molts intents, el 30 d’agost del 1916, el remolcador xilè Yelcho s’apropa a l’illa dels nàufrags. Entre crits d’alegria, indrèduls, miren el vaixell rescatador a l’horitzó. Shackleton, a coberta, els compta d’un a un. Tots són vius encara.

Veiérem l’exposició al tercer pis, així com els altres dos pisos en vora tres hores. Trobí que el Museu estava massa enfocat als crios: per exemple veiérem una projecció infantilode presentada per un robot i al final es movien els seients, però era tan cutre que semblava de barraca de fira; també veiérem altra projecció en 3-D sobre la formació de la Terra (eixa era més seriosa). A mi m’agradà bastant l’exposició sobre l’Amazones, era prou completa i podies tocar lianes, etc… L’exposició sobre el genoma era un poc desagradable (els fetus, els ossos, els engendros, les làpides,…). I després n’hi havien moltes interactives. La de la ciència i l’esport era més fira/poliesportiu (la gent jugant a canasta i corrent) que altra cosa amb rocòdrom inclós.

Afortunadament em deixí el segon pis per al final, ja que no tenia gaire contingut (conté el llegat de Severo Ochoa: fotos, diplomes, medalles, el seu despatx…).

Així ja he vist l’Oceanogràfic, l’Umbracle, el Museu de les Ciències (fins ara només havia estat al seu auditori, en un curset) i els jardins colindants. Ara em falta acabar de veure l’Hemisfèric, el Palau de les Arts (que encara no està en funcionament) i l’Àgora (ahir veiérem que de moment no n’hi ha més que els fonaments). No està mal, he vist més de la meitat. La resta quan guanyen els socialistes.

PD: Només fiu una foto, al pèndul de Foucault (de 30 metres d’alçada).

PD2: aquesta notícia també està publicada a la Webfelina.

 

La Webfelina ha elaborat un nou curt, es tracta d'un tràiler d'una pel·lícula de terror titulada Horror Fest (aka Festival del Horror/Terror). Fou rodada en Enguera el passat més d'abril i sóc de nou el protagonista involuntari. El podeu veure a la nostra web o al youtube.

 

Esperem els vostres comentaris.

 

   La Web Felina ja figura en la imdb! No tardaren molt en posar el link de la nova web. Està en Miscellaneous links de la pàgina del meu germà. Espere que servisca per a algo i ens aporte més visites. Almenys ja li hem tret una utilitat nova a la compra del nou domini.

 

Què fas veient aquest espai en lloc de visitar la Webfelina? Vinga, entra, visita-la i no t'oblides de signar al guestbook.

 

Però si ho prefereixes pots també signar ací i veure les galeries d'aquest space, que aniran en augment.